Editorialisme morbós

Un bon grapat de professionals especialitzats en editorialisme ens fan venir al cap prou sovint aquells vells capellans de mentalitat recargolada i sexualitat reprimida, que seien al confessionari a escoltar els pecats carnals de joves i adolescents.

“Això que em dius, noi, ja saps que és un pecat molt gros”, deien amb veu baixeta quan qualsevol xaval, lluitant contra la seva pròpia vergonya, s’acostava per explicar el que havia fet la tarda del diumenge al cinema amb la seva xicota. Déu, li havien dit al xaval, era immensament misericordiós, però el mossen aprofitava la seva condició de sever intermediari del cel per gaudir de fantasies eròtiques, alimentades pel relat de qui es sentia culpable d’haver caminat per paratges prohibits o, senzillament, d’haver desitjat el que no devia.

“I ja saps que fent això li vas faltar el respecte a la teva nòvia?”
“I on va ser que li vas demanar això?” “I què més li vas dir?” “I la vas tocar?” “Ella també va pecar doncs?”... L’absolució tenia aquest peatge, a banda de les oracions i sacrificis imposats com a penitència.

Ara els confessors han perdut capacitat d’orientació. Per substituir-los tenim uns quants “periodistes” opinadors, que sovint fan com que s’escandalitzen davant de la realitat més morbosa que troben, de la qual treuen tot el profit possible.

La brossa que avui es difon a través d’alguns espais de televisió no s’explica probablement als confessionaris. Hi ha una altra mena de directors espirituals. Són els que s’encarreguen de remenar, treure de la galleda, reproduir i comentar, una i altra vegada, els mateixos continguts en altres programes, hipotèticament dedicats a la crítica, on es presta la més gran atenció al més obscè dels programes més escabrosos.

El mateix fenomen es produeix també en alguns mitjans escrits. El País va “denunciar”, sense estalviar paper, amb un seguit d’imatges de grans dimensions, la degradació de la prostitució al centre de Barcelona. Un reportatge realment indecent, en el sentit estricte de la paraula, per la seva tremenda crueltat amb les noies, fotografiades en companyia dels seus indesitjables i repugnants clients.

La resta de mitjans no va trigar en seguir l’exemple d’”El periódico global en español”. Van perseguir prostitutes durant dies i dies, per “recollir el seu testimoni”.

Per arrodonir la tasca informativa, el diari que es va lluir amb tan heroica exclusiva va alliçonar moralment als lectors amb un editorial. “Una realidad incómoda”, van titular. I parlava com sempre de màfies que el diari mai s’ha esforçat en identificar, d’escenes crues, de la falta de precaucions sanitàries i de la passivitat del govern, “competente en materia de extranjería”.

L’editorialista enllestia el seu exercici d’hipocresia amb una rutinària reflexió sobre la inexistència de respostes senzilles i els inconvenients que presenta la prohibició del comerç sexual. El País sembla que s’inclina a favor de la regulació. Mentre espera que es reguli d’alguna manera l’esclavització de noies sense recursos, aquest i altres diaris segueixen protegint la intimitat dels “puteros” i publicant els anuncis dels proxenetes que es neguen a denunciar.