Cal canviar les normes que regulen el mercat de treball. És una necessitat urgent. Són molts els que diuen que el pitjor de la crisi ja ha quedat enrera, que la recuperació arribarà potser una mica més tard del previst, però que ja es pot veure llum al final del túnel, que a l’economia es poden apreciar alguns “brots verds”... Altres són més pessimistes. Hi ha qui s’esforça en explicar que la davallada econòmica no és conjuntural i que el problema es troba en el sistema, en la irracionalitat del mercat, en l’essència del capitalisme. I hi ha qui repeteix sistemàticament que la recessió econòmica és la conseqüència de la política erràtica d’un govern incompetent, que actua amb improvisació i falta de rigor. El que admet tothom és que els efectes de la crisi es notaran durant molt de temps. Un període indefinit. La resignació s’estén, però els amos del capital aprofiten la desmobilització social per treure el millor profit de la situació present i futura. Identifiquen recuperació econòmica amb creixement constant del benefici i no ho poden entendre d’una altra manera. Per això necessiten precaritzar més i més les condicions de treball dels assalariats.
Reclamen una reforma del mercat laboral en el mateix sentit que totes les que s’han fet en els darrers anys, sense adonar-se’n que la cosa ja no dona per més, que la flexibilitat té límits i que, probablement, l’origen de la crisi es troba també en l’extrema devaluació de les rendes del treball.
Paradoxalment, dirigents socialdemòcrates, des dels governs o des de l’oposició, s’esforcen en identificar-se amb la lògica de la iniciativa privada.
A Catalunya, el conseller d’Economia va alçar la veu per reclamar “un gran pacte que inclogui una reforma laboral”. Una reforma que, segons ell, ha de significar alguna cosa més que l’abaratiment de l’acomiadament. Què més ha d’incloure aquesta reforma? No ho diuen. Quantes vegades més caldrà “flexibilitzar el mercat de treball”?
De vegades arriben a uns extrems de submissió insultants. El president Montilla va dir aquest estiu: “Estem amb els empresaris, en temps de crisi i sense crisi, són els que innoven i fan créixer el país”. Era el titular amb el que la l’oficina de comunicació presidencial resumia la seva intervenció durant una visita a un grup empresarial, instal·lat en l’antiga seu d’un altre, i que havia conservat un terç dels llocs de treball!
Quina necessitat hi ha d’arrossegar-se d’aquesta manera? De què serveix aquesta manifestació de vassallatge? Quin sentit pot tenir per un dirigent socialista l’afirmació de l’hegemonia i el protagonisme permanent del capital?
Cal fer front a la crisi, cert. Els vells esquemes no serveixen, es veritat. Les xifres sobre l’augment de l’atur esgarrifen. Les fórmules de sempre per donar confiança als empresaris s’han demostrat inútils. Cal una reforma que faci possible la valoració del treball i l’apreci dels professionals pel propi lloc de feina, que endureixi el cost de qualsevol acomiadament per causes econòmiques, dignifiqui els salaris de la majoria i redueixi els guanys dels directius, humanitzi els horaris de treball, democratitzi la gestió de les empreses, estimuli la participació, afavoreixi el sector públic, orienti la producció de mercaderies a la satisfacció de les necessitats de la ciutadania i pemeti que la prestació de serveis s’organitzi en favor del benestar social.
Les organitzacions del treballadors han de fer alguna cosa més que resistir davant les agressions. Quan ho facin, quan reivindiquin la civilització i humanització de la vida econòmica apareixeran de nou com a organitzacions útils, creixeran i es transformaran en el principal agent per fer front a la crisi indefinida del sistema capitalista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario