Moderació salarial indefinida

Els governs espanyols haurien de proclamar la "moderació salarial" com a norma permanent de comportament dels treballadors. Haurien de dir que tots els assalariats han de fer un esforç d'austeritat de manera permanent, constant, indefinida. Estalviarien temps en els seus discursos i escrits. Algú ha vist en algun moment un governant espanyol, sigui del PSOE o del PP, afirmant la conveniència de millorar el poder adquisitiu dels salaris? Sempre han reclamat moderació per contenir la inflació, per aconseguir que les empreses siguin "competitives", per fer front a la crisi, per generar ocupació estable! Els és igual la quantitat de salaris que facin falta per a que una família pugui subsistir. Què importa que la relació entre les rendes del treball i les del capital no deixi de variar en benefici de les segones? No s'ha vist mai a cap dirigent polític, fora d'alguns militants de petits grups, que demani moderació del profit empresarial. Algú recorda que en els últims quaranta anys algun governant que hagi assenyalat un bon moment per a demanar una distribució més justa de la riquesa? No ho fan ni ho faran mai. És igual que hi hagi creixement econòmic o recessió. Més val que ho diguin obertament: cal que la gent que es guanya la vida amb una feina productiva es resigni a subsistir cada cop en pitjors condicions. Si algú vol millorar els seus ingressos ha de procurar obtenir diners de la manera que sigui i "posar-los a treballar", que ho fan de manera molt més profitosa que les pròpies mans.

La renúncia de Castells i el desordre mental dels "guanyadors"

El conseller Castells no juga net. Sembla un xavalet d’aquells que sempre treuen pit, convençuts de ser els més espabilats de la colla i que només juguen quan pensen que tenen la partida guanyada. El PSC perdrà probablement un nombre considerable de diputats en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. No governarà ni sol ni en coalició. S’ho mereixen. Fa temps que els seus dirigents van deixar de ser socialistes i semblen cada cop més predisposats a fer la política dels seus adversaris de la dreta. En Castells ha estat un dels exemples més clars d’aquesta inclinació, però en aquest moment el que ha cridat més l’atenció ha estat la seva renúncia pública a formar part de les candidatures socialistes. Ha triat per fer-ho un moment estiuenc d’aquells en què les redaccions van com a boges per trobar fets noticiables. S’ha presentat com un discrepant del seu partit, quan en realitat el que l’espanta és la possibilitat de ser un perdedor. Té el cap endreçat d’una manera estranya, especial… Treballa i es mou amb les maneres dels despòtics, dels il·luminats que menyspreen a tot aquell que tenen al seu voltant.
Diu ara que vol ajudar José Montilla a guanyar les eleccions, però ell s’exclou com a candidat. Afirma que el president es mereix políticament i personal el seu suport, però fins ara, tot aquell que l’ha volgut escoltar ha sentit com de la seva boca sortien paraules denigrants i desqualificadores sobre la capacitat intel·lectual i la preparació de Montilla per governar.
Manifesta el seu desacord amb la política d’equilibris del PSC en relació amb el PSOE. Es reclama d’un socialisme català amb més autonomia de criteri, però al mateix temps afirma que calia haver pactat amb el PP el contingut de l’Estatut. Es troba aquí l’arrel de la discrepància? Ignora, no se sap per quin motiu, que amb el PP no es pot pactar res en cap terreny que no li proporcioni rendibilitat immediata i molt menys en cap aspecte que li posi límits a l’agitació amb la “desintegració d’Espanya”.
Certament, per la causa catalanista convenen més Montillas i menys Castells.