jueves, 17 de septiembre de 2009
CADA COSA AL SEU LLOC
Els eurodiputats socialistes espanyols donen suport a Durao Barroso per garantir-li la continuïtat al capdavant de la Comissió Europea. Nicolas Sarkozy fa saber que Felipe González és el seu candidat per la presidència del Consell. Les coses clares.
miércoles, 16 de septiembre de 2009
SOBRE LA DERIVA DE PRISA
EL NEW YORK TIMES PREGUNTA A LA ASOCIACIÓN DE INTERNAUTAS
¿Por qué El País ha roto con Zapatero?
La ruptura de El País con Zapatero es un realidad que no ha pasado desapercibida fuera de nuestras fronteras. El New York Times indaga sobre está cuestión en un artículo en el que entre otros, pregunta a la Asociación de Internautas por los motivos. Por su interés reproducimos traducido el citado artículo.
16-09-2009 - El País, en una extraña ruptura con el presidente socialistaCuando los leales lectores abrieron el periódico líder en España, El País, el domingo pasado, puede que algunos derramaran el café con leche de la mañana. El periódico de centro-izquierda de 30 años de vida – por mucho tiempo un apoyo fiable del Partido Socialista en el poder -publicó una fulminante caricatura retratando al primer ministro José Luis Rodríguez Zapatero al timón de un mapa de España hundiéndose, rodeado por tiburones que representaban el paro y el déficit. El País dice que la caricatura del Capitán Zapatero -y la crítica mordaz de las políticas económicas del gobierno Zapatero- es simplemente parte de su cobertura de “la crisis”.Pero otros, dentro y fuera del gobierno, sospechan que la nueva y musculosa cobertura es resultado de un enfrentamiento entre bambalinas entre la compañía matriz del periódico, Grupo Prisa, y un rival, Mediapro, por los derechos sobre la televisión digital concedidos por el gobierno de Zapatero a Mediapro.“El Grupo Prisa se sentía desdeñado y el otro grupo más beneficiado”, dijo Víctor Domingo, presidente de la Asociación de Internautas, un grupo por los derechos en Internet crítico con los tratos del gobierno al respecto de la televisión digital. “Ahora hay una batalla, y la totalidad del grupo es más agresivo con el gobierno.”Este concurso de medios “galácticos” enfrenta a los rivales radicados en los dos centros de poder de España – Mediapro en Barcelona, Grupo Prisa en Madrid – el uno contra el otro. Ambos tienen lazos con el Partido Socialista y aspiraciones globales.El Grupo Prisa es uno de los grupos de medios más grandes en el mundo de habla hispana. Controla El País, que tiene una tirada media diaria de un poco más de 402000 ejemplares, y varias emisoras de radio y televisión. Maltrecho por el descenso de ingresos por publicidad que ha afectado a casi todos los medios,el Grupo Prisa negoció recientemente una ampliación de un crédito a corto plazo de 2000 millones de euros, unos 2900 millones de dólares, y vendió un paquete accionarial del 4.5% por 56 millones de dólares a Talos Partners, una firma de inversiones del sector privado de Nueva York.Mediapro produce y distribuye películas y ha financiado tres cintas de Woody Allen, entre ellas el reciente éxito “Vicky Cristina Barcelona.” Es también el accionista de referencia de La Sexta, una canal de televisión, y pagó más de mil millones de euros por los codiciados derechos de retransmisión de los clubes de fútbol Real Madrid y Barcelona. También ostenta los derechos de otros clúbes de fútbol.A mediados de agosto, Mediapro era el beneficiario principal de un “real decreto” especial aprobado por la vía de urgencia por el gabinete español que abría el camino a la televisión digital terrestre de pago.Casi de inmediato, Mediapro aprovechó la oportunidad de introducir un canal digital de pago, Gol Televisión, el cual vende abonos para la programación dedicada al fútbol.Este paso, planificado para el comienzo a finales de agosto de “La Liga”, la liga española de fútbol, fue una incursión directa en territorio del Grupo Prisa, que posee la plataforma de satélite Digital Plus a través de su filial Sogecable. Tiene su propio canal de fútbol como parte de su paquete de pago premium, aunque paga a Mediapro 700 millones de euros por los derechos a retransmitir los partidos.A Juan Luis Cebrián, jefe del Grupo Prisa y anterior director de El País, se le pusieron los pelos de punta ante la decisión del gobierno, comparándola a voz en grito con los modos de una república bananera y acusando a la administración Zapatero de “intentar someter a los medios” a través de “una guerra contra aquellos que son independientes.”Aún sigue sin pelos en la lengua sobre su visión de la decisión del gobierno.“Este decreto es para asuntos de una extrema emergencia”, dijo el Sr. Cebrián durante una entrevista desde la sede del Grupo Prisa en Madrid, añadiendo, “no creo que esta ley deba ser usada para gobernar favoreciendo a los amigos.”El Sr. Cebrián dijo que apoyaba la llegada de la televisión digital, pero sostuvo que “lo que es realmente grave es el favoritismo empresarial.”Por su parte, Jaume Roures, el consejero delegado de Mediapro, ha concedido entrevistas a los medios de negocios españoles negando que su compañía haya recibido un regalo de la administración Zapatero. En España, dijo, “tenemos una tendencia a buscar motivos políticos detrás de todo.” Tras el fragor de la batalla, el regulador de la competencia español, la Comisión Nacional de Competencia, anunció este mes que estaba comenzando una investigación antimonopolio sobre Mediapro y Gol Televisión. Prisa registró una queja acerca de que el grupo catalán no estaba revendiendo los derechos de emisión de la liga española de fútbol de una forma justa.Con las tensiones empresariales en aumento, los críticos están vigilando de cerca la cobertura del gobierno Zapatero en El País.Destacan, por ejemplo, que el periódico no sólo ha sido duro con el sr. Zapatero sino que también apuntó en dirección al bastión socialista de Barcelona con historias sobre mujeres inmigrantes desesperadas forzadas a tomar hormonas para trabajar más duramente en burdeles supuestamente relacionados con un concejal de Barcelona.No es ésta la primera ruptura del periódico con los socialistas. En 1995, El País publicó una editorial a toda página cuestionando la capacidad de Felipe González Márquez, el entonces presidente, para gobernar entre escándalos de corrupción y agitación política tras 12 años en el poder.Ahora, Javier Moreno Barber, editor de El País, sostiene que el periódico está teniendo una mirada más aspera hacia la administración Zapatero a la cara de la peor crisis económica del país desde la guerra civil de los años 30. El paro se sitúa en el 17.9%, y la nación tiene una déficit presupuestario cercano al 10 por ciento de la producción.“Estamos siendo más duros en nuestra evaluación personal de cómo el gobierno enfrenta la crisis”, dijo el sr. Moreno. “No hay duda de ello. Pero yo descartaría que sea a causa del problema que tuvimos este verano. Somos más ásperos ahora porque comenzamos a ver que Francia y Alemania se recuperan.”Además, la cobertura mediática deja a algunos lectores históricos un poco aturdidos. La historia crítica de la portada de negocios que acompañaba a la caricatura del capitán Zapatero provocó un furioso debate, con más de 600 lectores escribiendo comentarios on-line. Uno de los lectores perplejos fue José Antonio Martínez Soler, director ejecutivo de 20 Minutos en Madrid y antiguo periodista de El País.Cuando su mujer abrió el periódico por la caricatura, se giró hacia él y dijo, “Éste no es mi El País”, recordó Soler. Pero el sr. Martínez Soler dijo que pensaba que el problema crecería aún más y que la batalla entre el Grupo Prisa y Mediapro por la televisión digital de pago no era más que un punto de no retorno.“Es mucho más complicado”, dijo. “El País nunca ha tenido la misma relación con Zapatero que con Felipe.”Añadió que bajo liderazgo y propiedad de Jesús de Polanco, que murió en 2007, el Grupo Prisa no había tenido grandes problemas con la administración Zapatero pero que eso había cambiado con el sr. Cebrián, que no es el propietario -dijo- y no es un diplomático.En una rueda de prensa a finales de agosto, el sr. Zapatero terció con su razonamiento del decreto de la televisión por la vía de urgencia. El gobierno, dijo, se ha movido rápido para que España no quede bajo otros países europeos y también para que la industria se diversificara con la posibilidad de ofrecer canales alternativos.“Los hechos son incontestables” -dijo- que una mayor diversificación beneficiaría a “el país”. Entonces, al descubrir que la gente podría pensar que se refería a El País, el periódico, corrigió rápidamente quién sacaría provecho: “La nación, por supuesto”.Traducción del artículo El País in Rare Break With Socialist Leader de DOREEN CARVAJAL en el NEW YORK TIMES
¿Por qué El País ha roto con Zapatero?
La ruptura de El País con Zapatero es un realidad que no ha pasado desapercibida fuera de nuestras fronteras. El New York Times indaga sobre está cuestión en un artículo en el que entre otros, pregunta a la Asociación de Internautas por los motivos. Por su interés reproducimos traducido el citado artículo.
16-09-2009 - El País, en una extraña ruptura con el presidente socialistaCuando los leales lectores abrieron el periódico líder en España, El País, el domingo pasado, puede que algunos derramaran el café con leche de la mañana. El periódico de centro-izquierda de 30 años de vida – por mucho tiempo un apoyo fiable del Partido Socialista en el poder -publicó una fulminante caricatura retratando al primer ministro José Luis Rodríguez Zapatero al timón de un mapa de España hundiéndose, rodeado por tiburones que representaban el paro y el déficit. El País dice que la caricatura del Capitán Zapatero -y la crítica mordaz de las políticas económicas del gobierno Zapatero- es simplemente parte de su cobertura de “la crisis”.Pero otros, dentro y fuera del gobierno, sospechan que la nueva y musculosa cobertura es resultado de un enfrentamiento entre bambalinas entre la compañía matriz del periódico, Grupo Prisa, y un rival, Mediapro, por los derechos sobre la televisión digital concedidos por el gobierno de Zapatero a Mediapro.“El Grupo Prisa se sentía desdeñado y el otro grupo más beneficiado”, dijo Víctor Domingo, presidente de la Asociación de Internautas, un grupo por los derechos en Internet crítico con los tratos del gobierno al respecto de la televisión digital. “Ahora hay una batalla, y la totalidad del grupo es más agresivo con el gobierno.”Este concurso de medios “galácticos” enfrenta a los rivales radicados en los dos centros de poder de España – Mediapro en Barcelona, Grupo Prisa en Madrid – el uno contra el otro. Ambos tienen lazos con el Partido Socialista y aspiraciones globales.El Grupo Prisa es uno de los grupos de medios más grandes en el mundo de habla hispana. Controla El País, que tiene una tirada media diaria de un poco más de 402000 ejemplares, y varias emisoras de radio y televisión. Maltrecho por el descenso de ingresos por publicidad que ha afectado a casi todos los medios,el Grupo Prisa negoció recientemente una ampliación de un crédito a corto plazo de 2000 millones de euros, unos 2900 millones de dólares, y vendió un paquete accionarial del 4.5% por 56 millones de dólares a Talos Partners, una firma de inversiones del sector privado de Nueva York.Mediapro produce y distribuye películas y ha financiado tres cintas de Woody Allen, entre ellas el reciente éxito “Vicky Cristina Barcelona.” Es también el accionista de referencia de La Sexta, una canal de televisión, y pagó más de mil millones de euros por los codiciados derechos de retransmisión de los clubes de fútbol Real Madrid y Barcelona. También ostenta los derechos de otros clúbes de fútbol.A mediados de agosto, Mediapro era el beneficiario principal de un “real decreto” especial aprobado por la vía de urgencia por el gabinete español que abría el camino a la televisión digital terrestre de pago.Casi de inmediato, Mediapro aprovechó la oportunidad de introducir un canal digital de pago, Gol Televisión, el cual vende abonos para la programación dedicada al fútbol.Este paso, planificado para el comienzo a finales de agosto de “La Liga”, la liga española de fútbol, fue una incursión directa en territorio del Grupo Prisa, que posee la plataforma de satélite Digital Plus a través de su filial Sogecable. Tiene su propio canal de fútbol como parte de su paquete de pago premium, aunque paga a Mediapro 700 millones de euros por los derechos a retransmitir los partidos.A Juan Luis Cebrián, jefe del Grupo Prisa y anterior director de El País, se le pusieron los pelos de punta ante la decisión del gobierno, comparándola a voz en grito con los modos de una república bananera y acusando a la administración Zapatero de “intentar someter a los medios” a través de “una guerra contra aquellos que son independientes.”Aún sigue sin pelos en la lengua sobre su visión de la decisión del gobierno.“Este decreto es para asuntos de una extrema emergencia”, dijo el Sr. Cebrián durante una entrevista desde la sede del Grupo Prisa en Madrid, añadiendo, “no creo que esta ley deba ser usada para gobernar favoreciendo a los amigos.”El Sr. Cebrián dijo que apoyaba la llegada de la televisión digital, pero sostuvo que “lo que es realmente grave es el favoritismo empresarial.”Por su parte, Jaume Roures, el consejero delegado de Mediapro, ha concedido entrevistas a los medios de negocios españoles negando que su compañía haya recibido un regalo de la administración Zapatero. En España, dijo, “tenemos una tendencia a buscar motivos políticos detrás de todo.” Tras el fragor de la batalla, el regulador de la competencia español, la Comisión Nacional de Competencia, anunció este mes que estaba comenzando una investigación antimonopolio sobre Mediapro y Gol Televisión. Prisa registró una queja acerca de que el grupo catalán no estaba revendiendo los derechos de emisión de la liga española de fútbol de una forma justa.Con las tensiones empresariales en aumento, los críticos están vigilando de cerca la cobertura del gobierno Zapatero en El País.Destacan, por ejemplo, que el periódico no sólo ha sido duro con el sr. Zapatero sino que también apuntó en dirección al bastión socialista de Barcelona con historias sobre mujeres inmigrantes desesperadas forzadas a tomar hormonas para trabajar más duramente en burdeles supuestamente relacionados con un concejal de Barcelona.No es ésta la primera ruptura del periódico con los socialistas. En 1995, El País publicó una editorial a toda página cuestionando la capacidad de Felipe González Márquez, el entonces presidente, para gobernar entre escándalos de corrupción y agitación política tras 12 años en el poder.Ahora, Javier Moreno Barber, editor de El País, sostiene que el periódico está teniendo una mirada más aspera hacia la administración Zapatero a la cara de la peor crisis económica del país desde la guerra civil de los años 30. El paro se sitúa en el 17.9%, y la nación tiene una déficit presupuestario cercano al 10 por ciento de la producción.“Estamos siendo más duros en nuestra evaluación personal de cómo el gobierno enfrenta la crisis”, dijo el sr. Moreno. “No hay duda de ello. Pero yo descartaría que sea a causa del problema que tuvimos este verano. Somos más ásperos ahora porque comenzamos a ver que Francia y Alemania se recuperan.”Además, la cobertura mediática deja a algunos lectores históricos un poco aturdidos. La historia crítica de la portada de negocios que acompañaba a la caricatura del capitán Zapatero provocó un furioso debate, con más de 600 lectores escribiendo comentarios on-line. Uno de los lectores perplejos fue José Antonio Martínez Soler, director ejecutivo de 20 Minutos en Madrid y antiguo periodista de El País.Cuando su mujer abrió el periódico por la caricatura, se giró hacia él y dijo, “Éste no es mi El País”, recordó Soler. Pero el sr. Martínez Soler dijo que pensaba que el problema crecería aún más y que la batalla entre el Grupo Prisa y Mediapro por la televisión digital de pago no era más que un punto de no retorno.“Es mucho más complicado”, dijo. “El País nunca ha tenido la misma relación con Zapatero que con Felipe.”Añadió que bajo liderazgo y propiedad de Jesús de Polanco, que murió en 2007, el Grupo Prisa no había tenido grandes problemas con la administración Zapatero pero que eso había cambiado con el sr. Cebrián, que no es el propietario -dijo- y no es un diplomático.En una rueda de prensa a finales de agosto, el sr. Zapatero terció con su razonamiento del decreto de la televisión por la vía de urgencia. El gobierno, dijo, se ha movido rápido para que España no quede bajo otros países europeos y también para que la industria se diversificara con la posibilidad de ofrecer canales alternativos.“Los hechos son incontestables” -dijo- que una mayor diversificación beneficiaría a “el país”. Entonces, al descubrir que la gente podría pensar que se refería a El País, el periódico, corrigió rápidamente quién sacaría provecho: “La nación, por supuesto”.Traducción del artículo El País in Rare Break With Socialist Leader de DOREEN CARVAJAL en el NEW YORK TIMES
REFORMA LABORAL O CANVI SOCIAL
Cal canviar les normes que regulen el mercat de treball. És una necessitat urgent. Són molts els que diuen que el pitjor de la crisi ja ha quedat enrera, que la recuperació arribarà potser una mica més tard del previst, però que ja es pot veure llum al final del túnel, que a l’economia es poden apreciar alguns “brots verds”... Altres són més pessimistes. Hi ha qui s’esforça en explicar que la davallada econòmica no és conjuntural i que el problema es troba en el sistema, en la irracionalitat del mercat, en l’essència del capitalisme. I hi ha qui repeteix sistemàticament que la recessió econòmica és la conseqüència de la política erràtica d’un govern incompetent, que actua amb improvisació i falta de rigor. El que admet tothom és que els efectes de la crisi es notaran durant molt de temps. Un període indefinit. La resignació s’estén, però els amos del capital aprofiten la desmobilització social per treure el millor profit de la situació present i futura. Identifiquen recuperació econòmica amb creixement constant del benefici i no ho poden entendre d’una altra manera. Per això necessiten precaritzar més i més les condicions de treball dels assalariats.
Reclamen una reforma del mercat laboral en el mateix sentit que totes les que s’han fet en els darrers anys, sense adonar-se’n que la cosa ja no dona per més, que la flexibilitat té límits i que, probablement, l’origen de la crisi es troba també en l’extrema devaluació de les rendes del treball.
Paradoxalment, dirigents socialdemòcrates, des dels governs o des de l’oposició, s’esforcen en identificar-se amb la lògica de la iniciativa privada.
A Catalunya, el conseller d’Economia va alçar la veu per reclamar “un gran pacte que inclogui una reforma laboral”. Una reforma que, segons ell, ha de significar alguna cosa més que l’abaratiment de l’acomiadament. Què més ha d’incloure aquesta reforma? No ho diuen. Quantes vegades més caldrà “flexibilitzar el mercat de treball”?
De vegades arriben a uns extrems de submissió insultants. El president Montilla va dir aquest estiu: “Estem amb els empresaris, en temps de crisi i sense crisi, són els que innoven i fan créixer el país”. Era el titular amb el que la l’oficina de comunicació presidencial resumia la seva intervenció durant una visita a un grup empresarial, instal·lat en l’antiga seu d’un altre, i que havia conservat un terç dels llocs de treball!
Quina necessitat hi ha d’arrossegar-se d’aquesta manera? De què serveix aquesta manifestació de vassallatge? Quin sentit pot tenir per un dirigent socialista l’afirmació de l’hegemonia i el protagonisme permanent del capital?
Cal fer front a la crisi, cert. Els vells esquemes no serveixen, es veritat. Les xifres sobre l’augment de l’atur esgarrifen. Les fórmules de sempre per donar confiança als empresaris s’han demostrat inútils. Cal una reforma que faci possible la valoració del treball i l’apreci dels professionals pel propi lloc de feina, que endureixi el cost de qualsevol acomiadament per causes econòmiques, dignifiqui els salaris de la majoria i redueixi els guanys dels directius, humanitzi els horaris de treball, democratitzi la gestió de les empreses, estimuli la participació, afavoreixi el sector públic, orienti la producció de mercaderies a la satisfacció de les necessitats de la ciutadania i pemeti que la prestació de serveis s’organitzi en favor del benestar social.
Les organitzacions del treballadors han de fer alguna cosa més que resistir davant les agressions. Quan ho facin, quan reivindiquin la civilització i humanització de la vida econòmica apareixeran de nou com a organitzacions útils, creixeran i es transformaran en el principal agent per fer front a la crisi indefinida del sistema capitalista.
viernes, 4 de septiembre de 2009
Editorialisme morbós
Un bon grapat de professionals especialitzats en editorialisme ens fan venir al cap prou sovint aquells vells capellans de mentalitat recargolada i sexualitat reprimida, que seien al confessionari a escoltar els pecats carnals de joves i adolescents.
“Això que em dius, noi, ja saps que és un pecat molt gros”, deien amb veu baixeta quan qualsevol xaval, lluitant contra la seva pròpia vergonya, s’acostava per explicar el que havia fet la tarda del diumenge al cinema amb la seva xicota. Déu, li havien dit al xaval, era immensament misericordiós, però el mossen aprofitava la seva condició de sever intermediari del cel per gaudir de fantasies eròtiques, alimentades pel relat de qui es sentia culpable d’haver caminat per paratges prohibits o, senzillament, d’haver desitjat el que no devia.
“I ja saps que fent això li vas faltar el respecte a la teva nòvia?”
“I on va ser que li vas demanar això?” “I què més li vas dir?” “I la vas tocar?” “Ella també va pecar doncs?”... L’absolució tenia aquest peatge, a banda de les oracions i sacrificis imposats com a penitència.
Ara els confessors han perdut capacitat d’orientació. Per substituir-los tenim uns quants “periodistes” opinadors, que sovint fan com que s’escandalitzen davant de la realitat més morbosa que troben, de la qual treuen tot el profit possible.
La brossa que avui es difon a través d’alguns espais de televisió no s’explica probablement als confessionaris. Hi ha una altra mena de directors espirituals. Són els que s’encarreguen de remenar, treure de la galleda, reproduir i comentar, una i altra vegada, els mateixos continguts en altres programes, hipotèticament dedicats a la crítica, on es presta la més gran atenció al més obscè dels programes més escabrosos.
El mateix fenomen es produeix també en alguns mitjans escrits. El País va “denunciar”, sense estalviar paper, amb un seguit d’imatges de grans dimensions, la degradació de la prostitució al centre de Barcelona. Un reportatge realment indecent, en el sentit estricte de la paraula, per la seva tremenda crueltat amb les noies, fotografiades en companyia dels seus indesitjables i repugnants clients.
La resta de mitjans no va trigar en seguir l’exemple d’”El periódico global en español”. Van perseguir prostitutes durant dies i dies, per “recollir el seu testimoni”.
Per arrodonir la tasca informativa, el diari que es va lluir amb tan heroica exclusiva va alliçonar moralment als lectors amb un editorial. “Una realidad incómoda”, van titular. I parlava com sempre de màfies que el diari mai s’ha esforçat en identificar, d’escenes crues, de la falta de precaucions sanitàries i de la passivitat del govern, “competente en materia de extranjería”.
L’editorialista enllestia el seu exercici d’hipocresia amb una rutinària reflexió sobre la inexistència de respostes senzilles i els inconvenients que presenta la prohibició del comerç sexual. El País sembla que s’inclina a favor de la regulació. Mentre espera que es reguli d’alguna manera l’esclavització de noies sense recursos, aquest i altres diaris segueixen protegint la intimitat dels “puteros” i publicant els anuncis dels proxenetes que es neguen a denunciar.
“Això que em dius, noi, ja saps que és un pecat molt gros”, deien amb veu baixeta quan qualsevol xaval, lluitant contra la seva pròpia vergonya, s’acostava per explicar el que havia fet la tarda del diumenge al cinema amb la seva xicota. Déu, li havien dit al xaval, era immensament misericordiós, però el mossen aprofitava la seva condició de sever intermediari del cel per gaudir de fantasies eròtiques, alimentades pel relat de qui es sentia culpable d’haver caminat per paratges prohibits o, senzillament, d’haver desitjat el que no devia.
“I ja saps que fent això li vas faltar el respecte a la teva nòvia?”
“I on va ser que li vas demanar això?” “I què més li vas dir?” “I la vas tocar?” “Ella també va pecar doncs?”... L’absolució tenia aquest peatge, a banda de les oracions i sacrificis imposats com a penitència.
Ara els confessors han perdut capacitat d’orientació. Per substituir-los tenim uns quants “periodistes” opinadors, que sovint fan com que s’escandalitzen davant de la realitat més morbosa que troben, de la qual treuen tot el profit possible.
La brossa que avui es difon a través d’alguns espais de televisió no s’explica probablement als confessionaris. Hi ha una altra mena de directors espirituals. Són els que s’encarreguen de remenar, treure de la galleda, reproduir i comentar, una i altra vegada, els mateixos continguts en altres programes, hipotèticament dedicats a la crítica, on es presta la més gran atenció al més obscè dels programes més escabrosos.
El mateix fenomen es produeix també en alguns mitjans escrits. El País va “denunciar”, sense estalviar paper, amb un seguit d’imatges de grans dimensions, la degradació de la prostitució al centre de Barcelona. Un reportatge realment indecent, en el sentit estricte de la paraula, per la seva tremenda crueltat amb les noies, fotografiades en companyia dels seus indesitjables i repugnants clients.
La resta de mitjans no va trigar en seguir l’exemple d’”El periódico global en español”. Van perseguir prostitutes durant dies i dies, per “recollir el seu testimoni”.
Per arrodonir la tasca informativa, el diari que es va lluir amb tan heroica exclusiva va alliçonar moralment als lectors amb un editorial. “Una realidad incómoda”, van titular. I parlava com sempre de màfies que el diari mai s’ha esforçat en identificar, d’escenes crues, de la falta de precaucions sanitàries i de la passivitat del govern, “competente en materia de extranjería”.
L’editorialista enllestia el seu exercici d’hipocresia amb una rutinària reflexió sobre la inexistència de respostes senzilles i els inconvenients que presenta la prohibició del comerç sexual. El País sembla que s’inclina a favor de la regulació. Mentre espera que es reguli d’alguna manera l’esclavització de noies sense recursos, aquest i altres diaris segueixen protegint la intimitat dels “puteros” i publicant els anuncis dels proxenetes que es neguen a denunciar.
domingo, 23 de agosto de 2009
La incontinència de Juan Luis Cebrián
El conseller delegat ha perdut altre cop les maneres.
Ha estat la ma dreta de la família Polanco i sembla ser que, a pesar dels conflictes successoris, segueix sent la persona que pren algunes de les decisions més transcendentals del grup PRISA.
Pot sentir-se orgullós d’haver tingut un paper més que significat en la conformació d’un grup internacional potentíssim de mitjans de comunicació i difusió cultural. Pot presumir d’haver posat en marxa i dirigit el diari espanyol de més difusió i més contingut informatiu. L’hegemonia de la cadena SER és indiscutible. Canal+ va ser una aposta intel·ligent que va demostrar la viabilitat de la televisió de pagament a Espanya...
La llista d’encerts empresarials de PRISA al llarg de la seva història pot ocupar moltes planes, però segur que Juan Luis Cebrián Echarri, si parlés serenament, hauria d’admetre greus errors de gestió, tant en les árees en les que ha intervingut com en les que en algun moment li van ser vetades per la propietat.
Alguna cosa es deu haver fet molt malament en els últims temps per portar el principal grup de comunicació espanyol a viure sota la pressió d'un deute superior als cinc mil milions d’euros.
Si es repassa el currículum de Cebrián Echarri s’observarà que sempre ha estat un jefe. Mai ha exercit com a un periodista més d’una redacció. Quan va començar a treballar, als 19 anys, ho va fer com a redactor en cap de Pueblo, un diari de la xarxa de mitjans del partit únic franquista, el movimiento. I sota la dictadura o en democràcia va seguir la seva carrera professional d’aquesta manera, sempre com a directiu.
Això obliga per força a endreçar el cap si més no de forma estranya i a prendre contacte amb la realitat d’una manera molt diferent a la resta de la gent.
Cebrián, a més, es considera a si mateix com un referent cultural. Per això, a pesar de les seves pesades responsabilitats empresarials, va saber trobar temps per intentar fer-se un lloc en el panorama de la narrativa castellana i promocionar-se fins aconseguir ser nomenat membre de la Real Academia Española.
La concentració de tanta autoritat, tanta responsabilitat i tanta dificultat financera no podia portar res de bo. L’edat, a més, sovint fa perdre sentit de la mesura.
Fins fa una mica més de dos anys, al grup PRISA estava molt clar qui manava. Jesús Polanco exercia de president i confiava responsabilitats a discreció entre un grup relativament reduït de persones, en el qual Cebrián ocupava un lloc de privilegi. Ara, probablement, desaparegut el fundador del grup i després d’haver aconseguit el desplaçament de Javier Díez Polanco de l’àrea audiovisual de PRISA, el marge de decisió del conseller delegat és més ample i la gran incògnita es troba en saber en quina direcció l’utilitzarà.
L’estirabot del passat 21 d’agost pot ser significatiu. Juan Luis Cebrián Echarri es va prendre la llibertat de declarar-se obertament hostil al govern socialista.
Al gener del 2007, en una tribuna publicada a El País, dies després de l’atemptat de Barajas amb el que ETA va trencar l’alto el foc, Cebrián ja va fer un gest cridaner de menyspreu per José Luis Rodríguez Zapatero. Va afirmar que la democràcia representativa no garanteix que governin els millors i va comparar el president del govern amb un director d’orquestra aficionat, que es limita a moure “el palet”, amb la seguretat de que, faci el que faci, els músics faran el que han de fer. “La diferència entre un director d’orquestra professional i un altre aficionat és la mateixa que hi ha entre un polític capaç i un nouvingut. El conjunt sempre sona més o menys, però es perd l’equilibri quan no existeix lideratge, i aleshores un pot fins i tot caure de la tribuna”, deia el conseller delegat. Volia ofendre i al mateix temps reclamar per a si mateix una certa capacitat de control sobre l'acció de govern.
Ara que el govern ha aprovat un decret-llei per regular la TDT de pagament, que fa possible l’entrada de més competidors en el negoci de la tele de peatge, Cebrián utilitza tots els mitjans al seu abast, que són uns quants, per afirmar que l’Executiu posa en joc la qualitat de la democràcia i es comporta “com el d’una república bananera”.
Diu que PRISA creu en la necessitat de la TDT de pagament, però pensa que la regulació per decret llei posa en qüestió la divisió de poders, és “immoral” i que només s’ha fet que per “satisfer les manies i somieigs del comandament”.
Deu tenir una transcendència enorme per la democràcia el fet que els partits de futbol es puguin veure des d’ara mateix per TDT, a més de pel satèl·lit de Digital Plus.
Zapatero i els ministres de l’actual govern haurien d’haver entès, segons Cebrián, que una mesura d’aquest calibre no es podia haver pres sense l’acord del conseller delegat de PRISA, no gaire destre en la resolució els problemes financers del seu grup, però sempre disposat a donar orientacions correctes i equilibri als governants "nouvinguts".
El conseller delegat afirma que el govern ha entrat en guerra contra els mitjans independents, que ell representa, s’entén.
Probablement, haurà reunit repetidament els seus col·laboradors i consells de redacció. Els deu haver explicat això de la guerra i els haurà donat el senyal d’atac contra governants, competidors i adversaris: “Que sentin cada dia el nostre alè darrera les seves orelles”, li agrada dir.
Ha estat la ma dreta de la família Polanco i sembla ser que, a pesar dels conflictes successoris, segueix sent la persona que pren algunes de les decisions més transcendentals del grup PRISA.
Pot sentir-se orgullós d’haver tingut un paper més que significat en la conformació d’un grup internacional potentíssim de mitjans de comunicació i difusió cultural. Pot presumir d’haver posat en marxa i dirigit el diari espanyol de més difusió i més contingut informatiu. L’hegemonia de la cadena SER és indiscutible. Canal+ va ser una aposta intel·ligent que va demostrar la viabilitat de la televisió de pagament a Espanya...
La llista d’encerts empresarials de PRISA al llarg de la seva història pot ocupar moltes planes, però segur que Juan Luis Cebrián Echarri, si parlés serenament, hauria d’admetre greus errors de gestió, tant en les árees en les que ha intervingut com en les que en algun moment li van ser vetades per la propietat.
Alguna cosa es deu haver fet molt malament en els últims temps per portar el principal grup de comunicació espanyol a viure sota la pressió d'un deute superior als cinc mil milions d’euros.
Si es repassa el currículum de Cebrián Echarri s’observarà que sempre ha estat un jefe. Mai ha exercit com a un periodista més d’una redacció. Quan va començar a treballar, als 19 anys, ho va fer com a redactor en cap de Pueblo, un diari de la xarxa de mitjans del partit únic franquista, el movimiento. I sota la dictadura o en democràcia va seguir la seva carrera professional d’aquesta manera, sempre com a directiu.
Això obliga per força a endreçar el cap si més no de forma estranya i a prendre contacte amb la realitat d’una manera molt diferent a la resta de la gent.
Cebrián, a més, es considera a si mateix com un referent cultural. Per això, a pesar de les seves pesades responsabilitats empresarials, va saber trobar temps per intentar fer-se un lloc en el panorama de la narrativa castellana i promocionar-se fins aconseguir ser nomenat membre de la Real Academia Española.
La concentració de tanta autoritat, tanta responsabilitat i tanta dificultat financera no podia portar res de bo. L’edat, a més, sovint fa perdre sentit de la mesura.
Fins fa una mica més de dos anys, al grup PRISA estava molt clar qui manava. Jesús Polanco exercia de president i confiava responsabilitats a discreció entre un grup relativament reduït de persones, en el qual Cebrián ocupava un lloc de privilegi. Ara, probablement, desaparegut el fundador del grup i després d’haver aconseguit el desplaçament de Javier Díez Polanco de l’àrea audiovisual de PRISA, el marge de decisió del conseller delegat és més ample i la gran incògnita es troba en saber en quina direcció l’utilitzarà.
L’estirabot del passat 21 d’agost pot ser significatiu. Juan Luis Cebrián Echarri es va prendre la llibertat de declarar-se obertament hostil al govern socialista.
Al gener del 2007, en una tribuna publicada a El País, dies després de l’atemptat de Barajas amb el que ETA va trencar l’alto el foc, Cebrián ja va fer un gest cridaner de menyspreu per José Luis Rodríguez Zapatero. Va afirmar que la democràcia representativa no garanteix que governin els millors i va comparar el president del govern amb un director d’orquestra aficionat, que es limita a moure “el palet”, amb la seguretat de que, faci el que faci, els músics faran el que han de fer. “La diferència entre un director d’orquestra professional i un altre aficionat és la mateixa que hi ha entre un polític capaç i un nouvingut. El conjunt sempre sona més o menys, però es perd l’equilibri quan no existeix lideratge, i aleshores un pot fins i tot caure de la tribuna”, deia el conseller delegat. Volia ofendre i al mateix temps reclamar per a si mateix una certa capacitat de control sobre l'acció de govern.
Ara que el govern ha aprovat un decret-llei per regular la TDT de pagament, que fa possible l’entrada de més competidors en el negoci de la tele de peatge, Cebrián utilitza tots els mitjans al seu abast, que són uns quants, per afirmar que l’Executiu posa en joc la qualitat de la democràcia i es comporta “com el d’una república bananera”.
Diu que PRISA creu en la necessitat de la TDT de pagament, però pensa que la regulació per decret llei posa en qüestió la divisió de poders, és “immoral” i que només s’ha fet que per “satisfer les manies i somieigs del comandament”.
Deu tenir una transcendència enorme per la democràcia el fet que els partits de futbol es puguin veure des d’ara mateix per TDT, a més de pel satèl·lit de Digital Plus.
Zapatero i els ministres de l’actual govern haurien d’haver entès, segons Cebrián, que una mesura d’aquest calibre no es podia haver pres sense l’acord del conseller delegat de PRISA, no gaire destre en la resolució els problemes financers del seu grup, però sempre disposat a donar orientacions correctes i equilibri als governants "nouvinguts".
El conseller delegat afirma que el govern ha entrat en guerra contra els mitjans independents, que ell representa, s’entén.
Probablement, haurà reunit repetidament els seus col·laboradors i consells de redacció. Els deu haver explicat això de la guerra i els haurà donat el senyal d’atac contra governants, competidors i adversaris: “Que sentin cada dia el nostre alè darrera les seves orelles”, li agrada dir.
jueves, 20 de agosto de 2009
La intimitat dels dirigents del PP
Mariano Rajoy i el seu equip deuen haver repassat la història del seu partit i els mètodes que han utilitzat per aconseguir fer oblidar les seves implicacions en afers de corrupció. Qui recorda avui dia el cas Naseiro? La policia va descobrir l'existència d'una trama organitzada per atorgar llicències a empreses constructores a canvi de comissions destinades a finançar el PP i a l'enriquiment personal d'alguns dels seus dirigents, entre ells, el responsable finances del partit, Rosendo Naseiro; regidors valencians, com Salvador Palop i José Luis Olivas; el diputat Ángel Sanchís; altres dirigents com Eduardo Zaplana o Arturo Moreno i un seguit d'empresaris.
Un jutge no massa conegut, Luis Manglano, basant-se en unes converses telefòniques de Salvador Palop gravades per la policia, va ordenar la detenció d'alguns dels implicats en el engoci fraudulent, però com que entre els implicatss hi havia càrrecs electes, ho va posar en mans del Suprem.
I què va fer l'alt tribunal?
Va decidir que amb les gravacions s'havia violat la intimitat personal dels acusats i que per aquest motiu quedava anulada qualsevol prova de delicte.
Fantàstic.
Rajoy i Cospedal no podien trobar millor argument per aconseguir que tots els implicats en el cas Gürtel i la resta de trames actuals de corrupció surtin il·lesos de qualsevol acusació. Els jutges els vigilen, els investigadors els "espien"... No importa si atorguen encàrrecs públics a canvi de determinats favors. El que importa és que puguin "treballar en la intimitat".
Un jutge no massa conegut, Luis Manglano, basant-se en unes converses telefòniques de Salvador Palop gravades per la policia, va ordenar la detenció d'alguns dels implicats en el engoci fraudulent, però com que entre els implicatss hi havia càrrecs electes, ho va posar en mans del Suprem.
I què va fer l'alt tribunal?
Va decidir que amb les gravacions s'havia violat la intimitat personal dels acusats i que per aquest motiu quedava anulada qualsevol prova de delicte.
Fantàstic.
Rajoy i Cospedal no podien trobar millor argument per aconseguir que tots els implicats en el cas Gürtel i la resta de trames actuals de corrupció surtin il·lesos de qualsevol acusació. Els jutges els vigilen, els investigadors els "espien"... No importa si atorguen encàrrecs públics a canvi de determinats favors. El que importa és que puguin "treballar en la intimitat".
viernes, 14 de agosto de 2009
DESINFORMACIÓ SOBRE VENEÇUELA
La intoxicació informativa sobre la realitat política veneçolana arriba de vegades a uns extrems difícils d’entendre. LaSexta Noticias va arribar a assegurar que Hugo Chávez havia “amenaçat amb una guerra a Sudamèrica” i que, per aquest motiu, havia exhibit els llançacoets que utilitzaria contra Colòmbia, com a reacció davant la decisió del govern d’Álvaro Uribe d’autoritzar la instal·lació de fins a set bases nord-americanes en el seu país.
El president veneçolà havia mostrat el passat dia 6 en roda de premsa unes armes antigues, iguals a les decomissades a la guerrilla colombiana i robades fa catorze anys per les FARC, segons va dir, en territori veneçolà. Volia desmentir d’aquesta manera una altra informació segons la qual s’havien trobat en un campament de la guerrilla colombiana uns llançacoets que Veneçuela havia comprat a Suècia l’any 2005.
Les explicacions de Chávez sobre aquest fet poden resultar més o menys convincents, i, posats a valorar, els aficionats al periodisme d’opinió poden discutir sobre l’oportunitat de les paraules amb les que va destacar el significat de l’augment de la presència militar nord-americana a Colòmbia, però el que no té cap mena de sentit és l’engany i la desinformació conscient.
Hugo Chávez és president d’un país democràtic, que exerceix el seu càrrec de manera molt personal. Es caracteritza per la seva especial loquacitat i per la tendència a generar polèmica. S’adreça molt sovint a la població i ofereix nombroses oportunitats per fer-se ressò de qui discrepa amb ell. Costa entendre el motiu pel qual alguns periodistes s’entossudeixen en inventar-se informació sobre la seva acció de govern.
La credibilitat d’un programa informatiu com el de noticies de LaSexta depèn en bona mesura de la seva capacitat per ajudar a entendre als seus espectadors la complicada realitat de països socialment fracturats, en els quals les diferències entre rics i pobres són abismals. És prou evident per tothom que la població de Veneçuela, Bolivia, Equador, Paraguai i altres països d’Amèrica Llatina ha elegit democràticament governants partidaris d’un millor repartiment de la riquesa. La deformació grollera de la realitat, practicada per molts mitjans, no es pot interpretar més que com una presa de partit conscient o inconscient a favor dels poderosos de sempre.
El president veneçolà havia mostrat el passat dia 6 en roda de premsa unes armes antigues, iguals a les decomissades a la guerrilla colombiana i robades fa catorze anys per les FARC, segons va dir, en territori veneçolà. Volia desmentir d’aquesta manera una altra informació segons la qual s’havien trobat en un campament de la guerrilla colombiana uns llançacoets que Veneçuela havia comprat a Suècia l’any 2005.
Les explicacions de Chávez sobre aquest fet poden resultar més o menys convincents, i, posats a valorar, els aficionats al periodisme d’opinió poden discutir sobre l’oportunitat de les paraules amb les que va destacar el significat de l’augment de la presència militar nord-americana a Colòmbia, però el que no té cap mena de sentit és l’engany i la desinformació conscient.
Hugo Chávez és president d’un país democràtic, que exerceix el seu càrrec de manera molt personal. Es caracteritza per la seva especial loquacitat i per la tendència a generar polèmica. S’adreça molt sovint a la població i ofereix nombroses oportunitats per fer-se ressò de qui discrepa amb ell. Costa entendre el motiu pel qual alguns periodistes s’entossudeixen en inventar-se informació sobre la seva acció de govern.
La credibilitat d’un programa informatiu com el de noticies de LaSexta depèn en bona mesura de la seva capacitat per ajudar a entendre als seus espectadors la complicada realitat de països socialment fracturats, en els quals les diferències entre rics i pobres són abismals. És prou evident per tothom que la població de Veneçuela, Bolivia, Equador, Paraguai i altres països d’Amèrica Llatina ha elegit democràticament governants partidaris d’un millor repartiment de la riquesa. La deformació grollera de la realitat, practicada per molts mitjans, no es pot interpretar més que com una presa de partit conscient o inconscient a favor dels poderosos de sempre.
miércoles, 15 de abril de 2009
La realitat lingüistica
Qui pensi que el castellà es troba en perill a Catalunya ha de ser necessàriament persona amb una capacitat de percepció deteriorada o amb serioses dificultats per a observar i entendre la realitat. El català perd presència en favor de la llengua dominant. No és evident que qui té el català com a llengua pròpia sempre cedeix quan ha de parlar amb qui només s'expressa en castellà?. Probablement tenen raó els lingüistes que pronostiquen la marginalització a llarg termini de la llengua catalana. Passa, a més, que hi ha personatges que tenen pressa. Desitgen que la llengua que lluita per a sobreviure desaparegui el més aviat possible. Per això desfiguren la realitat.
jueves, 5 de marzo de 2009
Fàstic
Cal donar l'enhorabona a Patxi López i el seu partit per la seva disposició a governar el Pais Basc amb el suport del PP. Se'ls veu molt satisfets amb la perspectiva d'obtenir poder amb els vots de qui va imaginar i difondre -sovint encara difon- la teoria de la conspiració, segons la qual l'atemptat de l'onze de març va ser una acció realitzada amb la complicitat del partit socialista, per a poder guanyar les eleccions generals del dia 14.
Cal desallotjar els sobiranistes bascos del govern. La seva política és excloent, diuen. No és com el nacionalisme espanyol del PSOE i del PP, caracteritzat històricament per la seva capacitat d'integració i per la protecció de les cultures basca, catalana i gallega. El dret dels pobles a decidir per si mateixos és antidemocràtic, és evident. Els terroristes el reclamen i, en bona lògica, qualsevol que el reivindiqui forma part de l'entramat violent.
Els socialistes ofereixen al poble basc una perspectiva engrescadora. Hi ha un ampli ventall d'autoritats i dirigents, molt estimats a Euskadi, que elogiaran l'altruisme de Patxi López. Des de Felipe González fins a José Maria Aznar.
López exigeix justament al PNB que accepti la normalitat democràtica i que entengui que el càrrec de Lehendakari no pot estar en mans de la primera força politica, perquè els socialistes garanteixen estabilitat amb el suport del PP.
Fàstic.
Cal desallotjar els sobiranistes bascos del govern. La seva política és excloent, diuen. No és com el nacionalisme espanyol del PSOE i del PP, caracteritzat històricament per la seva capacitat d'integració i per la protecció de les cultures basca, catalana i gallega. El dret dels pobles a decidir per si mateixos és antidemocràtic, és evident. Els terroristes el reclamen i, en bona lògica, qualsevol que el reivindiqui forma part de l'entramat violent.
Els socialistes ofereixen al poble basc una perspectiva engrescadora. Hi ha un ampli ventall d'autoritats i dirigents, molt estimats a Euskadi, que elogiaran l'altruisme de Patxi López. Des de Felipe González fins a José Maria Aznar.
López exigeix justament al PNB que accepti la normalitat democràtica i que entengui que el càrrec de Lehendakari no pot estar en mans de la primera força politica, perquè els socialistes garanteixen estabilitat amb el suport del PP.
Fàstic.
martes, 17 de febrero de 2009
Observadors
Val la pena preguntar-se per quin motiu els governs, parlaments i forces polítiques de Bolivia, Xile, Equador, Veneçuela... no envien observadors a Europa cada vegada que convoquen a les urnes a la ciutadania del vell continent. Convindria que ho fessin, per a verificar la netedat de les campanyes, la neutralitat de les autoritats i la informació que s'ofereix als electors. Caldria que representants de les democràcies latinoamericanes ajudessin als països europeus a comprovar l'efectivitat dels mecanismes de concurrència, votació i recompte. Que certifiquessin, si poden, que els sistemes electorals de França, Itàlia, Regne Unit, Espanya... garanteixen la llibertat de triar i la igualtat d'oportunitats.
lunes, 9 de febrero de 2009
Escriptor i periodista
Veiem sovint personatges que al costat del seu nom o signatura, per a significar la seva professió, utilitzen aquestes dues paraules. Certament els periodistes sovint escriuen, però tot i així val la pena diferenciar una activitat de l'altra. No és el mateix. Són oficis compatibles, però molt diferents. Els periodistes es dediquen a descriure, amb la paraula i o la imatge, coses que passen al carrer. Els escriptors expliquen el que passa pel seu cap.
sábado, 31 de enero de 2009
Consum sense limits
He sentit governants que aconsellen a la ciutadania que no deixi de consumir. Forma part del seu receptari per a fer front a la crisi. I són governants socialistes. Les societats occidentals despilfarren, gasten sense mesura... en un context de brutal desigualtat. Evidentment, els que pateixen en carn pròpia els efectes devastadors de les irracionalitats del mercat no poden fer front a despeses elementals, no poden adquirir el que necessiten per viure dignament... Als que conserven poder adquisitiu no se'ls diu que cal distribuir millor els bens, no. Se'ls diu que consumeixin més... No sembla increible?
martes, 6 de enero de 2009
Ens han robat els mots
Si diem que som liberals, el més probable és que se’ns identifiqui amb la gent que posa la política al servei dels negocis.
Quan es parla de solidaritat, de seguida es pensa en l’activitat de les ONG, en almoines variades i tota mena de versions actualitzades de les obres de misericòrdia que ens van ensenyar al catecisme.
Si ens presentem com a socialistes, qui ens escolti pensarà que tenim alguna cosa a veure amb el PSOE o estem d’acord amb la manera de fer política de Rodríguez Zapatero, Montilla, Segolene Royal o de qualsevol dels seus companys europeus.
I gairebé ja no podem dir en veu alta que som comunistes sense haver d’explicar immediatament que el que s’ha conegut al món sencer com a comunisme durant la major part del segle XX ha estat una experiència terrorífica, espantosa, que no té absolutament res a veure amb els ideals de cap persona sensata i honesta.
No sé si és possible retornar el seu significat a les paraules liberalisme, solidaritat, socialisme i comunisme. Si no hi ha cap possibilitat, haurem de buscar expressions que serveixin per a identificar als defensors dels drets humans i les llibertats públiques, per a reivindicar uns estats en els que els bens i serveis es distribueixin de manera equitativa i democràtica, i per a manifestar l’aspiració a viure en una societat sense classes, sense opressors ni oprimits
Què podem fer per a trobar paraules que serveixin per a designar les persones i col·lectius favorables una organització social que garanteixi de debò i per a tothom l’exercici de totes les llibertats i dels drets elementals a l’habitatge, el treball, la salut, l’ensenyament, la informació...?
Quan es parla de solidaritat, de seguida es pensa en l’activitat de les ONG, en almoines variades i tota mena de versions actualitzades de les obres de misericòrdia que ens van ensenyar al catecisme.
Si ens presentem com a socialistes, qui ens escolti pensarà que tenim alguna cosa a veure amb el PSOE o estem d’acord amb la manera de fer política de Rodríguez Zapatero, Montilla, Segolene Royal o de qualsevol dels seus companys europeus.
I gairebé ja no podem dir en veu alta que som comunistes sense haver d’explicar immediatament que el que s’ha conegut al món sencer com a comunisme durant la major part del segle XX ha estat una experiència terrorífica, espantosa, que no té absolutament res a veure amb els ideals de cap persona sensata i honesta.
No sé si és possible retornar el seu significat a les paraules liberalisme, solidaritat, socialisme i comunisme. Si no hi ha cap possibilitat, haurem de buscar expressions que serveixin per a identificar als defensors dels drets humans i les llibertats públiques, per a reivindicar uns estats en els que els bens i serveis es distribueixin de manera equitativa i democràtica, i per a manifestar l’aspiració a viure en una societat sense classes, sense opressors ni oprimits
Què podem fer per a trobar paraules que serveixin per a designar les persones i col·lectius favorables una organització social que garanteixi de debò i per a tothom l’exercici de totes les llibertats i dels drets elementals a l’habitatge, el treball, la salut, l’ensenyament, la informació...?
Suscribirse a:
Entradas (Atom)